El Diari Vermell

Primer de tot, moltes gràcies pel vostre suport, tan via comentari com via mail.  I ara anem pel post q és el q venia jo a fer…

M’encanta cuinar, és una cosa que sempre se m’ha donat bé, modèstia a part :P  I cuinar en parella, pos encara més. Bé si el mascle en qüestió fos un sapastre, el tema podria acabar com el rosari de l’aurora. Per sort, m’ha sortit un mini-Ferran-Adrià que fa de tot menys esferificar I quan dic “de tot”, ja podeu ben bé entendre el que volgueu pq pot començar ajudant-me a trinxar ceba ben petita i fent un bon sofregit pels macarrons o a distreure’s una mica i amassar-me a mi enlloc de la base de la pizza que estem preparant…

El que més m’agrada, a part de les carícies i el roce (com cuina és una mica tamany casita-pin-i-pon, el contacte augmenta), és tastar les coses junts: donar-li una mica de pisto amb la cullera pq en comprovi el punt de sal, tastar qualsevol salsa a veure si és prou bona, picotejar un trosset de xocolata, una mica de fuet o alguna patatona de mentres controlem que no s’enganxi res a la paella… Serà una xorrada, però m’agrada molt que ens peixem l’un a l’altre!

Doncs tot i q m’ho passo tan i tan bé a la cuina, encara no l’hem “estrenat”. Mira que em sembla molt suggerent enfilar-me al marbre (oju no fer-ho a la vitro que crema!) i fotre un aquí-te-pillo-aquí-te-mato, però em fa com cosa que es pugui trencar. Si, ja sé que és molt resistent, però em fa cosa! I si es trenca segur que costa un dineral! Així que res, de moment, si pilla el subidón a la cuina, haurem de fer 4 passes per arribar almenys al sofà. Així, a més, estem més còmodes, no?

Molts petons gustosos,

Mia