Ahir un amic em comentava els efectes de tenir/deixar de tenir parella. Quan no es té parella, tothom sent una enveja irrefrenable a tenir algú al seu costat i sentir-se acompanyat, estimat, i clar, també tenir algú amb qui follar en acabar la nit. I en canvi, ara que sí que en té, resulta que això de sortir ha perdut tota la “màgia”, el no saber com acabarà la nit: lligaré?-no lligaré?, coneixeré algú interessant?, aquella miradeta deu significar alguna cosa?; simplement la nit acabarà com sempre marxant amb la mateixa persona cap al llit i sense possibilitat d’improvització.
Jo, sincerament, entenc les seves raons, però no hi estic d’acord. Sóc molt feliç amb la meva parella i no la canviaria per res del món. Ell argumenta que no he estat mai prou temps sola per valorar “l’autència llibertat” i tampoc acabo d’estar d’acord amb això. Potser serà pq no sé sortir sola i em sento totalment com un peix fora l’aigua quan ho he fet, també serà pq sóc vergonyosa i m’incomoda conèixer gent nova o deixar-m’hi portar sense conèixer-los bé (encara que estiguem parlant de simples amistats, eh), però és que jo tinc tot el que ell desitja sense haver de renunciar a res.
Amb la meva parella o els meus amics podem improvitzar i acabar veient sortir el sol a la platja un diumenge o banyar-nos a un llac ben fred a 2500m d’alçada sense tenir roba per eixugar-nos o descobrir qualsevol teatre-bar en “el momento menos pensado”… no cal haver conegut ningú nou per fer res nou! jo a això n’hi dic ser un xic imaginatius, home! O és que algú altre creu que no és possible innovar si no s’envolta de gent nova?
Mia
Per cert, us aviso, un nou mini-col·laborador té una serie de relats preparada sobre les seves aventures en un pis d’estudiants a barcelona. Properament (quan ell decideixi penjar-ho, vaja) a la secció de relats. No us els perdeu, jo considero que són realment bons!
Març 16th, 2008 at 21:42
Suposo que aquest amic teu tenia un cert èxit a l’hora de lligar, però els que ho teniem més magre no acostumem a trobar a faltar les nits de sequera.
A més tens raó en que es pot innovar, si la parella col·labora.
I la llibertat d’estar sol pot arribar a ser un mite. No recordo qui va dir que qui viu sol es troba sol en un moment o l’altre del dia.
Per cert li dius al col·laborador que ja està trigant.
Març 17th, 2008 at 15:57
Jo he estat poc més de 4 anys sense parella, i ara no ho trobo gens en falta. El que si que trobo a faltar és que ell visqui aprop meu, que ara mateix no és el cas :’(