El Diari Vermell

Després de dubtar molt decideixo trucar-lo, em costa teclejar el número, quan acabi de fer-ho ja no em podré fer enrera, en sentir la seva veu, els meus dubtes es dissipen: - ¿puc venir? - si, quan vulguis, ja ho saps… i penja.

L’he de tornar a trucar des del portal, no obre la porta a qualsevol. Una trucada perduda i el porter automàtic em dóna pas. 12 pisos dins un ascensor deixen temps per pensar molt, m’observo al mirall, com porto la camisa? Es fixarà en el pantaló? Faig bona olor? No he tingut temps de preparar-me, ha sigut un impuls, ni tan sols m’he canviat la roba interior i ja sabeu que aquestes cosetes es preparen a consciència abans d’una cita, coqueteria femenina, però avui ha sigut una reacció visceral, i quan me’n adono ja estic trucant a la porta… Llegir tota la resta »

Plovia. Feia deu dies que no havia parat de ploure. I aquell vent…seria el vent? Diuen que el vent afecta la conducta de la gent. Havia sentit històries incrïbles de gent que es comportava com mai no ho havien fet, i tot per culpa del vent. A més, a alguna cosa n’havia de donar la culpa, així que va decidir culpar-ne el vent. Si no, com s’explicava que estigués tornant a aquella casa? Mentre conduia li venien al cap un munt de records de la seva última (i primera) a aquell lloc, feia només tres dies: el color de les cortines…l’olor de l’habitació…les ombres…ella…Ella. La desitjava tant com la temia. Pot algú tornar-se adicte a alguna cosa que només a provat un cop? Durant aquells tres dies s’ho havia preguntat un munt de cops. La necessitava, però era tan, tan cara…

Llegir tota la resta »