El Diari Vermell

Era un dia d’hivern, a fora feia fred, però a l’oficina la calefacció estava alta, i jo duia una faldilla amb un tall lateral fins a mitja cuixa, una camisa elàstica de color blau cel i a sota un conjunt de roba interior negre més aviat escàs. Sostens que aixecaven el pit i un tanga que tot just tapava els pocs pels del meu pubis que no em rasuro.

El meu cap havia marxat a esmorzar feia poc quan va entrar un noi rosset, amb cabells llarguets i arrissats, ulls verds, 1,75 o així, i ni gaire fort ni gaire gras. Devia tenir uns 19 anys i es va acostar a la meva taula i em va preguntar pel seu pare. Va resultar que era el fill del cap. Li vaig explicar que havia sortit a esmorzar i que s’hauria d’esperar una estona. Li vaig oferir un cafè i va acceptar. Vaig aixecar-me per anar-lo a buscar i vaig veure el noi embaladit, em mirava amb uns ulls com taronges, em va repassar de cap a peus i vaig somriure, m’agradava sentir-me observada, vaig aprofitar per caminar contornejant els malucs, movent descaradament el cul d’una banda a l’altre. M’agrada que que els homes em mirin, i aquest noiet em mirava amb desig i això m’estava començant a caldejar. Llegir tota la resta »

Treballava de secretaria de direcció en una oficina de la Rambla de Cataluña des de feia diversos anys, el meu jefe m’ obligaba a anar ben vestida, de forma quasibé provocativa. Deia que així els clientes es sentien millor atesos. La meva feina m’absorvia i les meves relacions socials s’havien deteriorat amb el temps.
Feia temps que observava des de la meva finestra com cada dia al fer-se de nit un grup gens important de noies de totes les nacionalitats es plantaven al carrer amb roba descaradament curta per fer la seva feina. Jo observaba com paraven els cotxes i después de breus converses elles pujaven al cotxe. Al cap d’una estona tornaven a estar allà i es repetia la operació, em fascinava aquell mon que jo veia com llunyà malgrat estar tan aprop.

Quasi m’atreviria a dir que les coneixia: la rossa tenia predilecció pels cotxes cars, a la pelroja li agradaven els jovenets, i la mulata a vegades pujava en el cotse encara que hi hagués 2 o més persones.

La meva curiositat era màxima, volia entendre aquell mon, volia entendre perquè i com. no podia deixar d’imaginar com serien aquests encontres fortuits, alguna que altra vegada havia intentat imaginar-m’ho pero no n’era capaç. Sóc de l’antiga escola i les trobades fortuites no les domino gaire. Alguna vegada havia pensat fins i tot a preguntar-li a alguna d’elles detalls, però no m’hi atrevia. Llegir tota la resta »